ELS ESPECTACLES PÚBLICS

 

 Teatre romà de Mèrida

L'oci tenia una gran importància en la societat romana. Els espectacles oferien a les 

gents de tot l'imperi bons moments de diversió. Segons la seva naturalesa, se'n distingien tres classes:

• Ludi circenses: gairebé sempre, carreres celebrades al circ.
• Munera gladiatoria: lluites de gladiadors a l'amfiteatre.
• Ludi scaenici: representacions dramàtiques fetes al teatre.

 

EL CIRC

A més de ser un dels espectacles més antics, se celebrava en edificis de gran aforament. El més conegut va ser el Circ Màxim de Roma. El circ tenia forma rectangular amb una curvatura en un dels costats.

En un dels costats estaven les carceres,cotxeres, on es preparaven els carros. Hi havia també dues torres i un espai dividit en dues meitats per la porta pompae, per on entrava la solemne desfilada dels participants i damunt la qual es trobava la tribuna del magistrat que oferia els ludi,jocs. En el costat oposat estava situada la porta triumphalis.
El públic accedia a la cavea (graderia) a través dels vomitoria. L'harenaera l'espai de competició, dividit en uns dos terços de la seva longitud per un mur baix anomenat spina o euripo (canal) si estava constituït per una sèrie de piscines. La spina estava decorada amb estàtues, templets, fons i a partir d'August, amb obeliscos portats d'Egipte.
En els extrems hi havia tres pilars cònics damunt una base semicircular "metae", que marcaven e punt on els carros havien de girar. En el Circ Màxim, sota la meta est es trobava l'altar subterrani del déu Consus "Neptú hípic" a qui es dedicaven les competicions.
Al peu de les files els seients, que estaven distribuïts en seccions horitzontals (maenania) pels passadissos (praecinctiones) i en sectors (cunei) per les escales, estava el podium, un mur que separava la cavea i l'harena que formava una ampla plataforma en la qual August va fer situar els seients per als membres de l'ordre senatorial.
En un dels costats llargs se situava el pulvinar, tribuna que albergava estàtues de déus i on seien els membres de la família imperial.

Circ romà, Tarragona

L'espectacle per antonomàsia del circ romà eren les carreres de carros. Una carrera (missus, sortida) consistia a donar set voltes a la spina, on hi havia dos marcadors per indicar el nombre de girs completat: set ova (ous) de fusta i set dofins, usats per comptabilitzar les voltes. L'arribada estava indicada per una línia de calç enfront del templet dedicat al Sol que coronava el costat sud de la cavea.
Els participants s'agrupaven en quatre factiones (equips): verds, blaus, blancs i vermells. El públic hi apostava fort i seguia amb passió la carrera, que començava quan el magistrat que la presidia deixava caure una mappa (mocador). Els girs tancats entorn de les metae eren els moments de més intensitat, quan podia produir-se un naufragium (accident).
Els aurigae (conductors), normalment esclaus o lliberts, portaven túnica curta amb el color del seu equip i un casc ajustat de cuir i protegien el seu cos amb bandes del mateix material. Les regnes envoltaven el tronc de l'auriga, qui portava un punyal per tallar-les si queia.
La conducció dels carros requeria habilitat, força i  valor i les factiones es disputaven els millors, que arribaven a guanyar grans summes, encara que sovint la seva vida era breu.

L'AMFITEATRE

Al principi, les lluites de gladiadors d'origen etrusc, van estar relacionades amb el culte als morts. Es consideraven una espècie de sacrifici humà en honor d'un difunt il·lustre en el qual s'obligava a combatre diversos presoners de guerra per tal de preservar les seves vides.

 El gust per aquest espectacle va créixer ràpidament i els  polítics ho van convertir en un mitjà per aconseguir  popularitat i envoltar-se de lluitadors professionals amb  els quals intimidar els seus oponents.

 Primer, se celebrava al costat d'un sepulcre. Més  endavant, es va traslladar al circ o fòrum. A partir del  segle I a.C es va erigir edificis de forma el·líptica per  albergar aquestes lluites, anomenats amfiteatres.

La cavea d'un amfiteatre comptava amb les files distribuïdes en tres zones: ima cavea, mitjana cavea i summa cavea, disposades perquè el públic s'acomodés segons el seu rang social. En el cas del Colosseu, els seients del podium es reservaven per l'emperador, la seva familia, els senadors, l'organitzador dels jocs, els ambaixadors i les verges vestals.

L'harena es disposava damunt un entarimat que ocultava les fossae, les galeries subterrànies on se situaven les gàbies de les feres, els mecanismes per traslladar-les a l'exterior i el material per als decorats. Hi havia una porta especial per retirar els gladiadors morts (libitinensis).

L'espectacle més important eren els ludi gladiatorii (lluites de gladiadors). En alguns amfiteatres era possible inundar el recinte i oferir batalles navals o naumàquies. També hi havia lluites amb feres, ja fos entre homes i feres (bestiarii) o entre animals (venationes).

EL TEATRE

L'any 55 a.C Pompeu va construir, en pedra i per a un aforament de 17000 espectadors, el primer teatre permanent a Roma.

El teatre romà, a diferència del grec, no aprofitava la inclinació natural d'un vessant, sinó que aixecava la cavea o graderia mitjançant arcs i voltes. Mancava de sostre, encara que podia cobrir la cavea amb un valarium (envelat) subjecte per mastelers i cordes assentats en la seva part superior.

 

El públic accedia al teatre per diferents portes que, a través d'escales i corredors, el conduïen a les boques (vomitoria) d'entrada a la cavea.
Els passadisos i les escales delimitaven sectors trapezoïdals (cunei) on, segons el seu rang, es distribuïen els espectadors: els senatorials ocupaven l'orchestra, l'espai semicircular més proper a l'escenari; els cavallers, primers seients de la cavea; darrere se situaven els ciutadans, els estrangers, els esclaus i en el porticus ( zona porticada del últim pis), les dones que no hi anaven acompanyades per un home. Hi havia als costats de l'escenari sengles llotges (tribunalia) per al magistrat que oferia la representació i per a les verges vestals.

La zona de representació dels actors (scaena) comprenia una façana monumental (frons scaenae) amb columnes i estàtues que servia de decorat fix i on s'obrien tres portes (valvae). Després de la frons scaenae se situava un vestuari que també feia de magatzem (postcaenium) i l'entarimat (pulpitum o proscaenium), al davant, en el qual es movien els actors. A un metre i mig per damunt del terra, hi havia el frons pilpiti, un muret decorat mb orificis que li feia de suport.

Sota l'escenari hi havia un espai subterrani (hiposcaenium) per als decorats i els mecanismes, entre els quals destava el teló (aulaeum), que a diferència dels teatres moderns, es baixava en començar l'obra.

L'AIGUA I LES TERMES

Fontana de Trevi, Roma

 

Les Conduccions d’Aigua

A les ciutats romanes, el proveïment d’aigua es duia a terme mitjançant aqüeductes, fonts públiques i un complex sistema de clavegueres.

Gracies a l’aqüeducte, l’aigua procedent d’un embassament o una deu arribava fins a les torres o dipòsits de la ciutat. Realitzava el seu recorregut per un conducte elevat damunt una sèrie continua d’arcs lleugerament inclinats. Una vegada a la ciutat, es distribuïa a través d’una xarxa de canonades de plom o de ceràmica fins a les fonts públiques i a algunes cases. Rajava a través d’una canonada de plom incrustada en una pedra per caure en un dipòsit recobert d’un material impermeable. A Roma, va arribar a haver-hi 152 fonts públiques. Per evacuar les aigües residuals, es van crear extenses xarxes de clavegueram. Per mitjà de canonades d’argila, el sistema comunicava amb unes clavegueres que desembocaven als rius o a la mar.

 

Font Pública de Roma

Les Termes

Des del segle III a. C., els romans van condicionar els seus domus i villae urbanae amb banys privats (balneae). Però ja des del segle II a. C. els banys públics (balnea o termes) es van convertir en els edificis i serveis més característics de la civilització romana, accessibles a tota la població. Les termes constaven de les següents dependències:

• Apodyterium o vestuari. La roba es deixava en uns nínxols que estaven vigilats per un esclau.
• Caldarium, una sala calenta amb una pila rodona d’aigua freda i una banyera (alveus) caldeada. Per escalfar l’aigua, s’usava un sistema anomenat hypocaustum, que consistia en un sistema de conductes a través dels quals passava aire calent.
• Tepidarium, una gran sala temperada que servia de transició entre el caldarium i el frigidarium.
• Frigidarium, una sala per al bany fred. Constituïa l’última etapa del recorregut habitual.
• Laconicum o assa sudatio, semblant a la nostra sauna, present només en algunes termes.
• Natatio o piscina a l’aire lliure, habitual en els grans complexos termals.

Hi havia també sales de bany individuals, sales de massatge, de depilació i d’aplicació d’ungüents. Sovint es trobava integrada en les termes la palaestra, un espai amb sòl de terra on es practicaven esports com la lluita i diversos jocs de pilota. A més, en les termes imperials es disposava de biblioteques i pòrtics que albergaven obres d’art.

Adrià, al segle II d. C., va establir l’assistència separada d’homes i dones. Per tant, moltes termes que no disposaven de dependències específiques per a cada sexe hi van establir horaris diferents.

 

 

 

sistema de calefacció de les termes

 

 

LA CIUTAT ROMANA

A les ciutats romanes es va aplicar la discposició perpendicular dels carrers, propia dels campaments militars, coneguda com a planta hipodàmica en honor al seu creador Hipodamo de mileto (segle V a. C.).

La ciutat, l’estructura principal perseguia sempre el model de Roma, es va convertir en el mitja per excelencia de la romanització, el procés d’assimilació cultural que va expandirse desde la vida del romà per tota Europa i el nord d’Àfrica.

El coliseu de Roma  

La fundació d’una ciutat 

Quan els romans fundaven una ciutat de nova planta ( urbem condere, coloniam deducere), ho feien a instàncies del Senat i, més tard, per ordre de l’emperador.

Els enginyers triaven un lloc en el qual es donessin les millors condicions posibles i establien les característiques de la ciutat. Després, l’ àugur, en presencia del magistrat responsable, consultava els auspicis, signes divins mostrats per les aus, Si aquests eres favorables, es procedia a la fundació. Aquesta cerimònia rebia el nom d’inauguratio.

Ciutat de Tàrraco

Al centre de l’espai triat s’obria un clot, el mundus, símbol de l’univers que s’emplenava ambo frenes i terra del lloc d’origen dels colons. A continuación durant la inauguratio, una cerimònia d’origen estrusc, es traçava un solc que assenyalava la línea de la muralla, tal com es creia havia fet Ròmul en crear Roma. Al mateix temps es marcava el pomperium, una franja sagrada de terreny, que actuava com a l’ímit simbòlic de la ciutat i en el qual no es podía construir ni llaurar. A partir del punt central, es traçaven els dos carrers principals, el cardo maximus, que anava de nord a sud, i el decumanus maximus, d’est a oest. Ambdós carrers eren els eixos perpendiculars que acabaven en les quatre portes de la muralla i que es creuaven a la plaça central o forum. A partir d’allí, els agrimensors, amb l’ajut d’un instrument anomenat groma, disposaven en paral·lel els carrers secundaris (cardines i decumani minores), amb les quals parcel·laven l’espai i li donaven forma de quadrícula.

 L’estructura de la ciutat

-Les muralles

Constituïen el principal recurs defensa i en èpoques de pau suposaves un símbol de prestigi. La seva construcción era molt sòlida i moltes d’elles han perdurat fins l’actualitat.

-La xarxa de sanajament i proveïment d’aigua

Els romans van aconseguir un elevat desenvolupament en aquest aspecto urbanístic. Una xarxa de clavagueres sota carrers ben pavimentats evacuava fora de la ciutat les aigues residuals. D’altra banda la construccio d’aqüeductes permetia un excel·lent proveïment d’aigua. Les termes, tant privades com publiques eren una mostra del frau de refinament amb què es tractava la higiene.

-Els edificis públics per als espectacles

Sens dubte, es tractava d’una dels senyals d’identitat de les cutats romanes come ns demostren les restes monumentals que encara s’hi conserven. El teatre es dedicava a les representacions dramàtiques ; el circ, a les carreres de carros i l’amfiteatre, alse spectacles sagnants.

-El forum

El forum era la plaça principals de la ciutat. Es trobava pràcticament en l’encreuament del cardo i del decumanus maximus, encara que també podía exigir-se en un lloc proper. Constituïa el centre de la vida política, administrativa, comercial i religiosa.

Els edificis del forum

El forum, que solia estar envoltat per un pòrtic (ambulacrum), era l’espai privilegiat dels monuments honorifics, formats per estatues, arcs de triomf, columnas triomfals i inscripcions. En el recinte destacaven els elements següents:

-Els temples i, especialment, el capitoli, dedicat en l’època republicana a la tríada capitolina-composta per Júpiter, Juno i Minerva- i, en l’època imperial, a l’emperador.

El temple romà caracteristic és semblant a un temple grec: rectangular, arquivat i envoltat de columnas(peripter), però edificat al damunt d’un podi elevat i amb escalinata frontal. També hi havia els temples circulars(thölos) peripters, d’acord amb el patró grec. Davant el temple, a l’aire lliure, se situava la pedra de l’altar(ara), on s’efectuaven els sacrificis, ja que la part tancada de l’edifici(cella), considerada la casa del déu, solament era acessible als sacerdots.

-La basilica era una construcción de planta rectangular, habitualment dividida en tres naus per dues columnates. Estava luxosament decorada i, sovint, un dels costats curts es perllongava en un absis. Era allí on els magistrats administraven justicia sobre una tarima(tribuna). També en la basilica es realitzaven els grans negocis. No tenia, per tant, funció religiosa.

-La cúria era l’edifici destinat a acollir les sessions del senat, encara que aquest podía reunir-se també en altres espais. Solia tenir planta rectangular d’una sola nau amb sostre alt. La Cúria Hostila, al Fòrum Romà, es remuntava a l’època del reu Tul·li Hostili.

-Altres edificis del fórum podien ser l’aerarium o tresor públic; el tabularium o arxiu de l’Estat; la carcer, la tribuna dels oradors, a més de diversos graners(horrea) i magatzems.

En el forum o en els seus voltants, es concentraven botigues o tabernae de tota classei, de vegades, el macellum, un mercat d’aliments cobert, de planta quadrada, en el centre de la qual hi havia un pati amb tholos al voltant del qual es distribuïen les botigues.

Ruines del Fòrum Romà

EL MOBILIARI I LA DECORACIÓ

Els romans eren, en general, bastant austers en la decoració i el mobiliari destacava per la seva funcionalitat.

Els mobles més importants:

• Lectus: llit amb matalassos i coixins que col·locaven en el triclinium i en els cubicula.
• Subsellus: una mena de tamborets.
• Segella: cadires.
• Cathedra: cadires amb braços.
• Mensae: taules de tot tipus per a usos diversos.
• Arcae: armaris i baguls.
• Lucernae: llums d'oli o espelmes que s'utilitzaven per a la il·luminació.

Quant a la decoració:

La pintura al fresc i el mosaic n'eren els elements principals.

En la pintura romana es distingeixen quatre estils diferents:

1. Incrustació: imita revestiments de marbre.
2. Arquitectònic o de perspectiva: murs adornats amb columnes pintadesi representacions arquitectòniques fingides amb grans escenes, paisatges i bodegones.
3. Ornamental: mostra arquitectures fantàstiques a través d'un efecte de finestra. S'introdueixen garlandes i amorets en escenes amb predomini de color groc sobre fons fosc.
4. Escenogràfic: es reprén la perspectiva del segon estil. S'empren colors més clars i variats, amb abundants elements decoratius i requadres amb escenes mitològiques i paisatges.

El mosaic: 

És una art decorativa que consisteix a representar formes goemètriques o escenes figuratives col·locants petites peces (tessellae) de marbre, de pedres de colors o de pasta vítria, una al costat de l'altra.
Segons la grandària i disposició de les peces es distingeixen diferents tècniques:

1. Opus sinium: paviment de morter amb pedretes blanques.
2. Opus tessellatum: paviment decorat amb tessel·les disposades per formar motius geomètrics o figuratius, de vegades, mols acolorits.
3. Opus vermiculatum: tessel·les diminutes (vermes). És habitual en plaques quadrades que serveixen de centre d'un altre mosaic.
4. Opus sectile: paviment, normalment geomètric, format amb llosetes de marbre de diverses formes i colors.

L'HABITATGE ROMÀ

Casa romana a prop de Mèrida

Des de les primitives barraques de l'Edat del Ferro (s. X-VIII a. C.) amb sostre de palla i sala única, fins als etruscs i grecs que van donar lloc a tres tipus d'habitatge:

 - Domus (construcció urbana)

 - Insula (construcció urbana)

 - Villa (construcció rústica)

LA DOMUS:

Habitatge de les famílies acomodades.

Tenia una sola planta i l'exterior era molt auster, pràcticament sense finestres. Orientada cap a l'interior, ja que l'aire i la llum entraven per l'atrium, obertura al pati central.

S'entrava per la ianua, porta que donava a un corredor dividit en dos trams: el vestibulum en el exterior, i les fauces en el interior. Podia haver-hi un porter (ostiarius), que tenia el seu propi espai, la cella ostiaria. A banda i banda de la porta estaven les tabernae, botigues obertes a l'exterior, que el propietari llogava.

A continuació es trobava el atrium, centre de la vida familiar. Tenia forma rectangular, amb un espai obert en la part superior (compluvium) que coincidia amb un estany situat al sòl (impluvium) en el qual es recollia l'aigua de la pluja i l'emmagatzemava en una cisterna que hi havia a sota. Adossat a una paret es trobava el lararium, una petita capella per honrar els déus i realitzar el culte familiar. A la domus primitiva el focus, la llar de foc, també se situava aquí.

La resta d'habitacions de la casa es situaven al voltant de l'atrium:

• Cubicula: els dormitoris, no gaire grans.
• Alae: recintes oberts a banda i banda.
• Triclinium: menjador, amb lecti, (jaços o divans) per als comensals.
• Tablinum: dependències del pater familias, on es guardaven els documents importants. 

A través d'un petit passadís, l'andron, s'accedia al peristylum, l'espai més obert i luxós de la casa. Era format per un porxo  que envoltava el jardí del centre (viridarium) decorat amb fonts i estàtues. Al voltant hi havien més cambres: 

• Oeci: altres habitacions.
• Triclinium aestivum: un menjador  d'estiu.
• Exendram: sala d'estar.

I si no estaven en l'atrium:

• Culina: la cuina.
• Latrinae: els excusats.
• La sala dels banys.

Sovint hi havia també una porta secundàdia (posticum) que permitia l'accés directe al carrer.

L'INSULA:

Blocs d'habitatges de lloguer on vivien la major part de ciutadans.

Podien arribar a tenir fins a 20m d'altura i sis o set plantes, a les quals s'accedia per escales exteriors.

Estaven construïdes amb materials barats i febles i s'ensorraven i incendiaven amb facilitat.

En ocasions, es donava la combinació de domus i insula quan damunt la primera s'edificaven diversos pisos destinats al lloguer.

Hi havien un gran nombre de famílies distribuïdes als cenacula, diferents apartaments en què es dividien els pisos.

Tenien finestres sense vidres i balconades exteriors, per la qual cosa a l'hivern passaven molt de fred i a l'estiu molta calor.

Se sentia tot el que deien o feien els veïns.

No tenien aigua corrent i usaven latrines comunitàries.

Al centre de la insula també hi havia un pati de veïns.

LA VILLA:

El fundus o finca rústica disposava de dos edificis:

1. La villa rustica
2. La villa urbana

1. La villa rustica: 

Destinada als esclaus i als animals.
Les estances dels animals rebien el nom de cortes (corrals), bubilia (estables per a bous) i equilia (estables per a cavalls).
Solia haver-hi premses d'oli i cups.
Els productes de l'explotació agrícola s'emmagatzemaven en espais denominats horrea, granaria i apothecae.
L'oli i el vi es guardaven a la dolia, grans dolls a mig colgar.

2. La villa urbana:

Era la segona residència dels romans adinerats. Era una casa de descans i es construïa en llocs privilegiats propers a boscos, rius, llacs o platges.
La seva distribució era semblant a la domus urbana, però comptava amb més jardins i espais.
Les dependències es caracteritzaven per la seva gran amplitud i per l'exuberància i riquesa de la seva decoració.

Obres d'enginyeria romana

"Els records que més duren de l'Imperi romà són les calçades i les ciutats que hi van construir, els aqüaductes i el dret romà i, per descomptat el llatí, que és la base de nombroses llenguües europees. Fins i tot en aquella època, els emperadors romans eren aclamats per la seva "liberalitat" i els "beneficis" que havia portat la seva pau. Hi havia una unitat i una obertura aparents en un Imperi en el qual un germà o un brità podien arribar a ser ciutadans romans de ple dret i un individu nascut a Espanya podia arrivar a senador o, fins i tot, com en el cas d'Adrià, a emperador."

Robin Lane Fox, El món clàssic: l'epopeia de Grècia i Roma

Aqüaducte de Segóvia

Les obres d'enginyeria romana són construccions sòlides l'objectiu de les quals era afermar i fer perdurar la presència romana al llarg d'un vast territori, a més de facilitar les comunicacions i el proveïment de les concentracions urbanes de l'Imperi. Les principals obres d'enginyeria romana:

1. Les calçades
2. Els ponts
3. Els ports
4. Els aqüaductes

1. CALÇADES

Les calçades són vies de comunicació terrestre que originàriament es van crear per raons militars i després van servir com a xarxa important d'intercanvi cultural, comercial i polític d'un extrem a un altre de l'Imperi romà.

La construcció d'una calçada implicava l'excavació d'una rasa que s'emplenava amb grans pedres amb les quals es fonamentava la via, statumen, i es proscalçada quedés elevada del terreny, cobrint-se la superfície, pavimentum, amb lloses. La calçada comptava amb certa inclinació a banda i banda per solucionar el drenatge de l'aigua en el ferm de la via.

La xarxa de calçades romanes comptava amb un sistema de senyalitzacions i estacions de servei.

 - Miliarium: fita de pedra de forma cilíndrica de grandària diversa que es situava cada mil passos (milia passum equivalen a uns 1481 metres), en la qual s'indicava la distància a roma o una altra ciutat de referència, a més del nom de la persona que havia pagat la creació o reparació de la via i l'emperador sota el mandat del qual es va realitzar.

 - Mutationes i mansions: àrees de descans per a viatgers i animals de tir, amb serveis de revisió dels vehicles i possibilitat de passar-hi la nit.

2. PONTS

La presència de ponts forma part de la xarxa viària. La seva funció és salvar un accident geogràfic, com una vall o riu, i evitar el desviament de la calçada.

Els ponts romans es distingeixen per l'ús dels següents elements arquitectònics:

 - L'arc de mig punt i volta.

 - Els carreus, pedres llaurades, freqúentment farcits amb ciment.

 - L'ample, de més de 5 metres, i el traç horitzontal de la calçada o lleugerament inclinat.

 - Els pilars rectangulars des de la base amb tallamars triangulars o circulars adossats, la funció dels quals és tallar l'aigua del corrent.

La prova fefaent de la resistència i bon disseny d'aquest tipus de construcció és que avui dia molts d'aquests ponts romans continuen mantenint la seva utilitat, com és el cas dels ponts romans de Mèrida i de Còrdova.

Pont romà d'Alcàntara

3. PORTS

Els ports connectaven les xarxes viàries terrestres amb les marítimes, d'aquí la seva gran importància estratègica. A l'hora de construir ports, els enginyers romans aixecan dics exteriors per proporcionar a les naus un espai abrigat, pòrtics que albergaven les oficines i els magatzems en els quals dipositar les mercaderies que entraven i sortien de les instal·lacions portuàries, drassanes i arsenals on es construïen, reparaven i conservaven els navilis, i també estrades o varadors que, a través d'unes rampes, permetien l'entrada o la sortida de l'aigua de les naus per al seu manteniment. El port d'Ostia, a la desembocadura del riu Tíber, a Itàlia, n'és un bon exemple.  D'altra banda, a Saragossa es poden visitar les restes del port del riu Ebre que, juntament amb els enclavaments fluvials de Dertosa i Vareia, constituïa un centre de comunicació molt important a la vall de l'Ebre durant l'època romana.

Els fars també posseeixen una gran rellevància en l'enginyeria portuària, ja que permeten indicar la presència de la costa. L'únic testimoniatge encara visible a la península Ibèrica é la denominada Torre d'Hèrcules, la construcció de la qual es remunta al segle I d. C. Mesura 57 metres d'alçada i continua actiu.

4. AQÜADUCTES

L'aqüaducte és una conducció que subministra aigua a un nucli urbà. Malgrat el disseny pot variar per adaptsr-se a les característiques concretes del terreny pel qual discorre, en general, consta de les següents parts:

 - Caput aquae o presa d'aigua: es troba en la capçalera de la conducció quan aquesta és alimentada per un riu.

 - Piscinae limariae: són basses de decantació de sorra i llot que permeten preservar la puresa de l'aigua des de l'inici del recorregut fins a la ciutat.

 - Rivus subterraneus: correspon al recorregut sota terra de la conducció, revestida d'opus signinum, un morter impermeable de calç, sorra i fragments de roca silícea.

  - Spiramen: es tracta del pou de registre que airejava la conducció i permetia els treballs d'inspeccio i manteniment.

 - Arcuationes: eren conduccions externes sobre ponts d'arcades en les quals discorria l'aigua en un canal tancat normalment en volta (el specus). Aquesta part es construïa per salvar grans accidents geogràfics i mantenir prou pendent per assegurar el desplaçament de l'aigua.

 - Castellum aquae: era la cisterna on, una vegada arribada l'aigua de l'aqüeducte, es procedia a la seva decantació i posteriorment s'organitzava la distribució mitjançant un complex sistema de canonades de plom, ceràmica i pedra. El curator aquarum era el funcionari encarregat dels comptadors d'aigua, els mesuraments i els registres, a més de la inspecció de les conduccións i les concessions.