Obres d'enginyeria romana

"Els records que més duren de l'Imperi romà són les calçades i les ciutats que hi van construir, els aqüaductes i el dret romà i, per descomptat el llatí, que és la base de nombroses llenguües europees. Fins i tot en aquella època, els emperadors romans eren aclamats per la seva "liberalitat" i els "beneficis" que havia portat la seva pau. Hi havia una unitat i una obertura aparents en un Imperi en el qual un germà o un brità podien arribar a ser ciutadans romans de ple dret i un individu nascut a Espanya podia arrivar a senador o, fins i tot, com en el cas d'Adrià, a emperador."

Robin Lane Fox, El món clàssic: l'epopeia de Grècia i Roma

Aqüaducte de Segóvia

Les obres d'enginyeria romana són construccions sòlides l'objectiu de les quals era afermar i fer perdurar la presència romana al llarg d'un vast territori, a més de facilitar les comunicacions i el proveïment de les concentracions urbanes de l'Imperi. Les principals obres d'enginyeria romana:

1. Les calçades
2. Els ponts
3. Els ports
4. Els aqüaductes

1. CALÇADES

Les calçades són vies de comunicació terrestre que originàriament es van crear per raons militars i després van servir com a xarxa important d'intercanvi cultural, comercial i polític d'un extrem a un altre de l'Imperi romà.

La construcció d'una calçada implicava l'excavació d'una rasa que s'emplenava amb grans pedres amb les quals es fonamentava la via, statumen, i es proscalçada quedés elevada del terreny, cobrint-se la superfície, pavimentum, amb lloses. La calçada comptava amb certa inclinació a banda i banda per solucionar el drenatge de l'aigua en el ferm de la via.

La xarxa de calçades romanes comptava amb un sistema de senyalitzacions i estacions de servei.

 - Miliarium: fita de pedra de forma cilíndrica de grandària diversa que es situava cada mil passos (milia passum equivalen a uns 1481 metres), en la qual s'indicava la distància a roma o una altra ciutat de referència, a més del nom de la persona que havia pagat la creació o reparació de la via i l'emperador sota el mandat del qual es va realitzar.

 - Mutationes i mansions: àrees de descans per a viatgers i animals de tir, amb serveis de revisió dels vehicles i possibilitat de passar-hi la nit.

2. PONTS

La presència de ponts forma part de la xarxa viària. La seva funció és salvar un accident geogràfic, com una vall o riu, i evitar el desviament de la calçada.

Els ponts romans es distingeixen per l'ús dels següents elements arquitectònics:

 - L'arc de mig punt i volta.

 - Els carreus, pedres llaurades, freqúentment farcits amb ciment.

 - L'ample, de més de 5 metres, i el traç horitzontal de la calçada o lleugerament inclinat.

 - Els pilars rectangulars des de la base amb tallamars triangulars o circulars adossats, la funció dels quals és tallar l'aigua del corrent.

La prova fefaent de la resistència i bon disseny d'aquest tipus de construcció és que avui dia molts d'aquests ponts romans continuen mantenint la seva utilitat, com és el cas dels ponts romans de Mèrida i de Còrdova.

Pont romà d'Alcàntara

3. PORTS

Els ports connectaven les xarxes viàries terrestres amb les marítimes, d'aquí la seva gran importància estratègica. A l'hora de construir ports, els enginyers romans aixecan dics exteriors per proporcionar a les naus un espai abrigat, pòrtics que albergaven les oficines i els magatzems en els quals dipositar les mercaderies que entraven i sortien de les instal·lacions portuàries, drassanes i arsenals on es construïen, reparaven i conservaven els navilis, i també estrades o varadors que, a través d'unes rampes, permetien l'entrada o la sortida de l'aigua de les naus per al seu manteniment. El port d'Ostia, a la desembocadura del riu Tíber, a Itàlia, n'és un bon exemple.  D'altra banda, a Saragossa es poden visitar les restes del port del riu Ebre que, juntament amb els enclavaments fluvials de Dertosa i Vareia, constituïa un centre de comunicació molt important a la vall de l'Ebre durant l'època romana.

Els fars també posseeixen una gran rellevància en l'enginyeria portuària, ja que permeten indicar la presència de la costa. L'únic testimoniatge encara visible a la península Ibèrica é la denominada Torre d'Hèrcules, la construcció de la qual es remunta al segle I d. C. Mesura 57 metres d'alçada i continua actiu.

4. AQÜADUCTES

L'aqüaducte és una conducció que subministra aigua a un nucli urbà. Malgrat el disseny pot variar per adaptsr-se a les característiques concretes del terreny pel qual discorre, en general, consta de les següents parts:

 - Caput aquae o presa d'aigua: es troba en la capçalera de la conducció quan aquesta és alimentada per un riu.

 - Piscinae limariae: són basses de decantació de sorra i llot que permeten preservar la puresa de l'aigua des de l'inici del recorregut fins a la ciutat.

 - Rivus subterraneus: correspon al recorregut sota terra de la conducció, revestida d'opus signinum, un morter impermeable de calç, sorra i fragments de roca silícea.

  - Spiramen: es tracta del pou de registre que airejava la conducció i permetia els treballs d'inspeccio i manteniment.

 - Arcuationes: eren conduccions externes sobre ponts d'arcades en les quals discorria l'aigua en un canal tancat normalment en volta (el specus). Aquesta part es construïa per salvar grans accidents geogràfics i mantenir prou pendent per assegurar el desplaçament de l'aigua.

 - Castellum aquae: era la cisterna on, una vegada arribada l'aigua de l'aqüeducte, es procedia a la seva decantació i posteriorment s'organitzava la distribució mitjançant un complex sistema de canonades de plom, ceràmica i pedra. El curator aquarum era el funcionari encarregat dels comptadors d'aigua, els mesuraments i els registres, a més de la inspecció de les conduccións i les concessions.